MOSTRADELLEIDA Comunicació

Vuit documentals de sis nacionalitats competiran a la Secció Oficial de Documentals de la 25a Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya

29/04/2019

La 25a edició de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, organitzada per l’Ajuntament de Lleida i el Centre Llatinoamericà de Lleida, aposta per ampliar a nous públics i per aquest motiu la Secció Oficial de Documentals experimentarà alguns canvis respecte edicions anteriors.

Les projeccions de tots els títols tindran lloc a l’Espai Funatic i les Sessions especials de documentals es  projectaran a l’auditori del Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera (CCCT) del campus de Cappont, un espai que contribueix a facilitar el seguir arribant a tota la comunitat universitària. Enguany s’aposta per ampliar a nous públics com són els estudiants dels Instituts de Secundària, les aules d’extensió universitària i la gent gran a través del pla gent gran de l’Ajuntament de Lleida. Recordem que la Secció Oficial de Documentals està coordinada per la professora Glòria Jové de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida i per Albert Galera.

Les projeccions estan obertes a tot el públic.

La col·laboració entre La Mostra i la Universitat de Lleida contribueix a la formació universitària promovent una visió crítica, creativa i de responsabilitat social dins la societat del segle XXI. D’aquesta manera, La Mostra segueix creant un vincle directe, de caràcter pràctic i pedagògic, amb un públic  que, edició rere edició, té com a recurs un major coneixement del cinema documental, un dels pilars del sector cinematogràfic actual.

El Jurat de la Secció Oficial de Documentals està compost per docents de la Universitat de LleidaOlga Bernad, psicopedagoga, doctora i coordinadora del Doble Grau en Educació Infantil i Primària de la facultat d'educacio i Treball social de la Universitat de Lleida; Moisés Selfa, Filòleg, doctor i Professor de Didàctica de la Llengua i la Literatura al Departament de Didàctiques Específiques de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida; i Beatriz Gómez, doctora i coordinadora del grau en Comunicació i Periodisme Audiovisuals de la Universitat de Lleida.

Recordem que la inauguració de la Mostra serà el dijous 6 de juny i fins el 13 de juny també podrem gaudir al màxim de la Secció Oficial de Llargmetratges, i de la Secció Oficial de Curtmetratges.


LES OBRES QUE COMPETIRAN A LA SECCIÓ OFICIAL DE DOCUMENTALS SÓN:

YESES (Espanya) de Miguel Forneiro (72’) – 2019

L'any 1989 Miguel Forneiro va començar a treballar en el sector audiovisual: llargmetratges, cinema publicitari i sèries de ficció per a Televisió. Actualment és el director de Producció de la sèrie de TVE "Cuéntame cómo pasó". Productor en els documentals: "Níger una emergència silenciosa" i "Haití, en construcció" tots dos treballs per a UNICEF. Com a director ha realitzat la web sèrie "El Diari de Sant Genaro" per a TVE i diverses promos de la sèrie "Cuéntame cómo paso" així com vídeos per a artistes plàstics, músics i el propi grup "Teatre Yeses".

PRINCIPALS FESTIVALS: Seleccionat a Beloit International Film Festival (USA) i a Espiello, Festival Internacional De Documental Etnogràfic De Sobrarbe (Espanya).

RECONEIXEMENTS TEATRE YESES: Premi MAX al Aficionat de les Arts Escèniques, 2017; Premi Dones en Unió a Elena Cánovas i "Teatre Yeses" a la

XVIII Edició dels premis de la Unió d'Actors, 2009; Premi Dona Creadora Elena Cánovas en la II Trobada Internacional de Dones Emprenedores en Art, Cultura i Compromís Social, 2008; Homenatge a Elena Cánovas per part de l'Associació de Professors d'Espanyol i Portuguès de Estats Units que concedeix a l'autor o autora de l'any a San Diego (Califòrnia), 2007; Premi Dionís de Teatre atorgat per la UNESCO, 2007; Medalla al Mèrit Penitenciari a Elena Cánovas atorgada per la Secretaria d'Estat per a Assumptes Penitenciaris, 1997; Premi a la Major Difusió a "Teatre Yeses" a la IV Mostra Nacional de Teatre, 1996; Premi d'Interpretació en la V Mostra Alternativa Internacional de Teatre, 1994.

SINOPSI: Dones amb vides tortes. Dones tancades entre parets grises, en silenci, adormides. Dones que no veuen créixer els seus fills. Dones jutjades i condemnades, que es mouen en una prima línia, entre víctimes i agressores.

Fa trenta anys, a Yeserías, antiga presó de dones, Elena Cánovas, funcionària de presons i recentment graduada en Interpretació i Direcció per la RESAD, es va animar a trencar els murs i a portar el teatre a la presó, creant amb les internes del penal el grup "Teatre Yeses".

Dins d'aquestes parets hermètiques, en un escenari improvisat, les esposes s'obren i s'alliberen les mans per escriure, aixecar telons amb llençols, cosir vestidors i posar-se el maquillatge de personatges que els donen la possibilitat de somiar, de sortir al carrer i fins de viatjar a altres països. Elena les guia. Sona la música i elles interpreten textos i nous gestos que alleugen la resta de les hores tancades. Les parets ja no són tan grisos ni rígides, permeten imaginar que hi ha un altre món possible.

 

MIRÓ. LAS HUELLAS DEL OLVIDO (Argentina/Equador) de Franca G. González (90’) – 2018

Franca González és guionista, productora i realitzadora de cinema documental. Va estudiar Arts a la Universitat de Bs. As. i va continuar la seva formació en cinema documental d'autor. Els seus films han estat reconeguts per l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques (Arg), Argentores, IBERMEDIA, INCAA, UNESCO i han competit en nombrosos festivals internacionals: BAFICI, DocLisboa, Màlaga, Tolosa, Vancouver, l'Havana, Leipzig i / o. Va ser becària del FNA, de l'CALQ (Canadà) i del Canadian Studies Program.

PRINCIPALS FESTIVALS i PREMIS: Estrena Mundial 20è BAFICI; Competència Internacional 16º DocLisboa; Competència Documental 22è Festival de Màlaga; Premi del Públic al Millor Llargmetratge Argentí. 4 Pic Cinema Fest

SINOPSI: Al nord de la Pampa (Arg.) va existir un poble que avui jeu tapat per la soja. La seva vida es va tallar abruptament el 1912, i molt poc va sobreviure d'ell en la memòria dels pobladors de la zona. Fa 4 anys, els nois d'una escola rural van descobrir que alguna cosa brillava en la plana. Eren milers de fragments escampats i remoguts per l'arada. "Miró" excava en aquest passat ocult i inabastable. 120 anys després, alguna cosa prem per emergir sota un horitzó de planes infinites. Allà on la soja reina, el que es lliura és una batalla més en la constant licitació del cinema contra l'oblit.

 

MADAME CINÉMA (Veneçuela) de Jonathan Reverón (70’) – 2018

SINOPSI: Madame Cinéma explica la història de Margot Benacerraf, qui no només és la pedra fundacional del cinema veneçolà sinó una de les gerents culturals més importants de la contemporaneïtat veneçolana. Fundadora d'organismes que van atendre la necessitat de molts creadors veneçolans, la Cinemateca Nacional de Veneçuela no hagués existit sense la formació i experiència que Benacerraf va obtenir a París sota la mentoria d'Henri Langlois, fundador de la Cinemateca Francesa. La protagonista ha estat artífex de molts somnis i ha estimulat incansablement a tots amb la seva passió pel setè art. Aquesta és una pel·lícula que busca traçar l'evolució de l'ofici a Veneçuela i el món, comptant amb imatges inèdites del seu arxiu personal i la revelació d'un ric anecdotari que es tradueix en patrimoni cultural de Veneçuela. Pablo Picasso, Luis Buñuel, Alejo Carpentier, Henri Langlois, María Teresa Castillo, Alejandro Otero, Gabriel García Márquez, Armando Reverón i Miguel Otero Silva són només algunes de les personalitats i amics que Margot ha sobreviscut.

 

CHARCO, Canciones del Río de la Plata (Argentina) de Julián Chalde (77’) – 2018

PRINCIPALES FESTIVALS i PREMIS: Guanyadora del Premi Gardel 2018 a la Millor Banda de So per a Cinema i TV; Guanyadora del Premi Argentí a la Creativitat Cultural, atorgat pel Ministeri de Cultura de la Nación; Distingida com a producte estratègic per la Cancelleria Argentina, en vistes a la postulació conjunta d'Uruguai i Argentina al Mundial de Futbol 2030; Seleccionada com a part del programa 2018 del British Council.

SINOPSI: CHARCO és un llargmetratge documental sobre la música argentina i uruguaiana, que inclou a més de 70 destacats artistes rioplatenses (Fito Páez, Jorge Drexler, Gustavo Santaolalla, Hugo Fattoruso i Pedro Aznar entre ells). Va ser rodat durant 5 anys a les locaciones més diverses de Buenos Aires i Montevideo, retratant tots els paisatges musicals de la regió, provinents del Tango, el Rock, la Murga, el Candombe, la Cumbia i la Milonga.

El film recorre els punts de referència més importants de la cançó del Río de la Plata.

 

ESPERO TUA (RE)VOLTA (Brasil) de Eliza Capai (93’) – 2019

Eliza Capai és una documentalista independent que se centra en la representació social. Problemes i pensament sobre maneres creatives de producció, narració i distribució. El seu primer llargmetratge, "Here ls So Far" (2013) es basa en trobades amb dones durant un viatge de set mesos per Àfrica. La seva segona pel·lícula, "La tortuga i el tapir" (2016), investiga les gegantines plantes hidroelèctriques construïdes i planejades enmig de la selva amazònica durant la pitjor sequera del Brasil en dècades.

SINOPSI: Quan la crisi econòmica i social del Brasil es va aprofundir en l'última dècada, els estudiants van protestar i van ocupar centenars d'escoles, exigint educació pública i posar fi a les mesures d'austeritat. El documental tracta sobre les protestes del món estudiantil al Brasil el 2013 fins a l'elecció del nou president, Jair Bolsonaro, el 2018.

Inspirat per la veu col·lectiva del moviment en si, el documental és narrat per tres estudiants de secundària, que representen punts centrals de la seva lluita. L'empenta dels narradors per l'espai i el temps exposa els conflictes del moviment i demostra la seva complexitat.

 

VIAJE A LOS PUEBLOS FUMIGADOS (Argentina) de Fernando Solanas (98’) – 2018

SINOPSI: El cinema és un mirall del seu temps, de la política d'un país al qual tracta de desemmascarar davant l'espectador. També és producte dels processos polítics que el regulen i utilitzen, en major o menor mesura, com a eina de difusió i persuasió col·lectiva. Aquesta fusió que va esclatar com a model als anys seixanta i setanta va generar innombrables pel·lícules i documentals apassionadament militants i revolucionaris, com va ser “La hora de los Hornos” (1968), de Fernando "Pino" Solanas i Octavio. Després del seu pas pel Festival Internacional de Cinema de Berlin -secció Berlinale Special- i el Festival Internacional de Cinema Independent de Buenos Aires (Bafici) 2018, el seu últim treball posa en agenda un tema sensible i preocupant: la contaminació ambiental per les fumigacions amb agrotòxics sobre els aliments que ingerim.

 

THE SMILING LOMBANA. (Colòmbia) de Daniela Abad (90’) – 2018

SINOPSI: Documental sobre l'avi de la directora, l'artista Tito Lombana. La realitzadora fa un retrat d'ell en el que enfronta els llums i ombres de la seva família i al mateix temps del seu país. El que al començament sembla ser la història del prometedor i jove artista Tito i la seva relació amb una italiana intel·ligent i liberal, es comença poc a poc a vestir d'ombres. A través dels testimonis de la seva dona, la seva família i les persones que el van conèixer, el personatge revela els seus plecs. Tito Lombana, qui va renegar del seu país quan va marxar a estudiar a Europa, va acabar atrapat en les seves immenses contradiccions. La seva figura condensa la tragèdia d'una societat que va decidir lliurar-se a la voràgine de l'èxit i el diner ràpid, sense mesurar els danys immediats i futurs d'aquesta decisió. Però el personatge central d'aquest documental també és l'home que, en solitari, assumeix el preu dels seus actes, i com pot arribar a canviar el destí de les persones que l’envolten.

 

LOS 120, LA BRIGADA DEL CAFÉ. (Argentina) de María Laura Vasquez (69’) – 2018

SINOPSI: Al 1985 cent vint joves argentins van viatjar fins a Nicaragua, amb la finalitat de realitzar tasques de recol·lecció de cafè per a col·laborar amb l’economia d’aquell país, molt perjudicat per la guerra imposada pels EUA. Immediatament a l’Argentina, la dreta conservadora, els mitjans hegemònics i les forces diplomàtiques van demonitzar aquesta iniciativa solidària i van fer tot el possible perquè aquesta acció fracassés. En canvi, aquest viatge es va realitzar i va significar per aquest contingent una experiència que els va canviar la vida per sempre més. 31 anys després, quatre brigadistes van decidir tornar a Nicaragua a recórrer els espais d’aquesta història. En aquest context, on es reviuen els debats sobre el passat i sorgeixen disputes internes a Nicaragua, aquesta pel·lícula és el rescat del més bonic d’una generació que va donar el millor de sí mateixa per ajudar a construir una societat nova.