inici | mapa web | imprimir | contactar | en castellano
15 Mostra de Cinema Llatinoamericà de Caltalunya. Lleida, del 27 de març al 4 d'abril
Mèxic a través de Buñuel
Luis Buñuel vist per Carlos Saura
Ja hi ha grups enfrontats que es repartiran les relíquies de sant Luis Buñuel al desert, a sobre del seu pedestal, al desert, a Mèxic. Des de les altures de la columna, Luis contempla el buit i com, a poc a poc, apareixen a l’horitzó les multituds que vénen a adorar-lo. Aquesta multitud de pelegrins vol quedar-se amb les seves relíquies, esperen que es mori per obtenir un fragment del saial, un bocí de pell o d’os, un pèl del sant...
Sant Luis Buñuel s’entronitza a l’altar de la cultura amb majúscula, al panteó dels grans homes. Els qui el van conèixer un segon ens parlaran de la seva vida i costums, de la seva conversa enginyosa, del seu surrealisme. Aquí hi ha la paraula màgica: el surrealisme serveix per emmascarar qualsevol caprici, una boutade, una gracieta; que si menjava llagosts, orinava en un got, col·locava ases a sobre dels pianos, tallava els ulls amb fulla d’afaitar; es masturbava a l’argila després de fer-hi un foradet, com alguns pastors en les dures èpoques de solitud. Per dir es pot dir de tot, que era una bèstia, un tipus bàsic, boxador, alcohòlic, misogin, masclista i elemental... i així fins... Però el Luis Buñuel que jo he conegut, amb qui he conversat moltes vegades d’allò que és humà i allò que és diví, no era així, sinó tot el contrari. Pot ser, i ho dic en benefici del dubte, que part d’aquesta llegenda de surrealista practicant sigui certa en la seva joventut, però aquestes anècdotes no han d’ocultar, ni enterbolir, la poderosa imaginació d’un cineasta les imatges del qual han commocionat tanta gent per la seva intel·ligència i sensibilitat.
Buñuel formava part dels exiliats, d’aquells de qui, al meu col·legi, era millor no parlar. Noms prohibits, fantasmes que pertanyen als perdedors de la guerra. Als anys cinquanta eren dimonis socialistes, marxistes, anarquistes, ateus, jueus i maçons que s’havien de cremar a la foguera. Una extraordinària generació d’escriptors, poetes, pintors, músics i cineastes, va desaparèixer de la nit al dia i va deixar un buit que mai no es va omplir. Quin contrast, però, la seva vitalitat, la seva curiositat, la seva ànsia, amb la nostra generació policíaca i franquista, de vetlla de difunts, tan desencantada i avorrida!
Ara, una altra generació, l’actual, té l’oportunitat de veure l’obra de Buñuel. Si en tingués ocasió els diria que veiessin les seves pel·lícules no com una fita cultural, ni com l’obra del santó entronitzat sota pal·li, sinó com l’obra d’un home honest, vital, poderós i sensible alhora, que va saber rescatar de l’erm, velles i sempre noves idees, que es va enfrontar amb els tòpics i que va utilitzar la imaginació com l’arma poderosa que és i li va donar una volada que ateny altures difícils d’assolir.
Luis Buñuel as seen by Carlos Saura
There are already opposing groups who go to hand out relics of Saint Luis Buñuel in the desert, on his pedestal, in the desert, in Mexico. From the top of the column Luis contemplates this deserted area and sees how, little by little, multitudes appear on the horizon on their way to worship him. This multitude of pilgrims want to keep one of his relics, they hope he will die so that they can obtain a fragment of coarse woollen cloth, a piece of skin or bone, a hair belonging to the Saint.
Saint Luis Buñuel is truly entrenched on the altar of culture in the mausoleum of the greats. Whoever knew him for just one second will tell us about his life and habits, his witty conversation, and of his surrealism. Ah, the magic word - surrealism is useful for disguising any kind of whim, boutade, little joke. He supposedly ate grasshoppers, urinated into a glass, put donkeys on top of pianos, slit eyes with a razor blade, masturbated with clay by making a little hole in it like shepherds used to during hard times of solitude. For the sake of saying something one can say anything, that he was very rude, very base, a boxer, an alcoholic, a misogynist, a chauvinist, primitive…and so on and so forth… But the Luis Buñuel that I knew, the person with whom I had many conversations about what was divine and what was human, was not like that but quite the opposite. Maybe, and I am saying this for the benefit of the doubt, part of the legend of the practising surrealist was true of him in his younger days, but those anecdotes should not hide nor cloud our vision of the powerful imagination of a filmmaker whose images have moved so many people because of their intelligence and sensitivity.
Buñuel was a member of the group of exiles who at my school it was best not to talk about. Forbidden names, spectres of those who lost the war. In the fifties they were socialist demons, Marxists, anarchists, atheists, Jews and masons who should have been burnt at the stake. An extraordinary generation of writers, poets, painters, musicians and filmmakers disappeared overnight leaving a void that was never filled. What a great difference there is between their vitality, their curiosity, their eagerness and our disenchanted and boring pro-Franco, pro-police generation of vigilantes!
Now, the generation of today has the opportunity to see Buñuel’s work. If I had the chance, I would tell them not to regard his films as if they were a cultural milestone or the work of a saint who has been enthroned with a royal welcome, but rather as the work of an honest, dynamic, powerful yet sensitive man, who knew how to rescue old and ever new ideas from the bleakness, who fought against stereotypes and who used his imagination as a powerful weapon, soaring to heights which are difficult to reach.
| Any | Título |
|---|---|
| 1929 | Un chien andalou (Un perro andaluz) |
| 1930 | L’âge d’or (La edad de oro) |
| 1932 | Las hurdes/tierra sin pan |
| 1946 | Gran casino |
| 1950 | Los olvidos |
| 1950 | Su mama/Demonio y carne |
| 1951 | Las hijas del engaño |
| 1951 | Una mujer sin amor |
| 1951 | Subida al cielo |
| 1952 | El bruto |
| 1952 | Robinson Crusoe |
| 1952 | Él |
| 1953 | Abismos de pasión |
| 1953 | La ilusión viaja en tranvía |
| 1954 | El río y la muerte |
| 1955 | Ensayo de un crimen |
| 1955 | Cela s’apelle l’aurore |
| 1955 | La mort en ce jarden |
| 1958 | Nazarín |
| 1959 | Los ambiciosos |
| 1960 | The young one |
| 1961 | Viridiana |
| 1962 | El ángel exterminador |
| 1964 | Le journal d’une femme de chambre |
| 1965 | Simón del desierto |
| 1966 | Belle de jour |
| 1969 | La voie lactée |
| 1970 | Tristana |
| 1972 | Le charme discret de la burgeoisie |
| 1974 | Le fantôme de la liberté |
| 1977 | Cet obscur objet du désir |
