Premi d'honor: JOSE CORONADO

Atenció: s'obre en una nova finestra. ImprimeixCorreu electrònic

Programa 2013 - Programa 2013

José Coronado
© César Casellas

Només un grup d’elegits té el privilegi de mostrar a les seves vitrines un Premi Goya al millor protagonista. A aquest selecte club hi pertany des de 2012 José Coronado (Madrid, 1957) per "No habrá paz para los malvados", d’Enrique Urbizu. Un guardó que ha posat la guinda a 25 anys de professió. Ha participat en gairebé 40 pel.lícules, una desena de muntatges teatrals i innombrables sèries televisives d’èxit.

José Coronado va arribar al món de la interpretació per casualitat , amb gairebé 30 anys va decidir fer un curs d’art dramàtic a l’Escola de Cristina Rota. Un mes després va aconseguir el seu primer treball d’actor a l’obra de Garcia Lorca "El Pública", sota la direcció de Lluís Pascual. Més tard el director Ricardo Franco el va seleccionar per protagonitzar la seva pel.lícula "Berlín Blues" (1988).

A la televisió ha interpretat tot tipus de personatges: El cap de Local de Crònica Universal a la sèrie televisiva "Periodistas" (1998-2002) o un agent a "Brigada Central" (1990-2002) o un agent a "Brigada Central" (1990-1992), entre altres sèries.

Al teatre destaquen els seus treballs a "Hécuba" (1991) d’Eurípides, "La señorita Julia" (1993), de Strindberg, ambdues dirigides per Emilio Hernández, "Hamlet" (2008) de W. Shakespeare, sota les ordres de Juan Diego Botto... El seu últim treball ha estat "Oleanna" (2011) de David Mamet.

Ha estat en el cine on José Coronado ha tingut els màxims reconeixements. Ha estat Goya a la cinta de Carlos Saura "Goya en Burdeos" (1998) amb què fou candidat al Goya com a millor actor de repartiment. Fou policia corrupte a "La distancia" (2005), d’Iñaki Dorronsoro i comissari de policia a "Lobo" (2003), de Miguel Courtois. Però ha estat amb Enrique Urbizu, amb qui ha aconseguit el reconeixement definitiu. Primer fou "La caja 507" (2001), on va començar a donar un gir a la seva carrera amb papers més tèrbols i amb què fou un altre cop candidat al Goya i el 2011, amb "No habrá paz para los malvados", guardonada amb sis Premis Goya.

La seva última estrena ha estat el thriller "El cuerpo", d’Oriol Paulo, juntament a Belén Rueda i Hugo Silva. L’any 2013 roda "Crisi", de Nestor Denis, "Murieron por encima de sus posibilidades", d’Isaki Lacuesta i la sèrie de televisió per a Telecinco "El Príncipe".

Per Antonio J. Redondo

Filmografia
Any Títol
2013 Murieron por encima de sus posibilidades. D’Isaki Lacuesta
2012 Crisis. De Nestor F. Dennis
2012 En solitario. De Christophe Offenstein
2012 What about love. De Klaus Menzel
2012 Los ultimos días. D’Àlex Pastor i David Pastor 2012, El cuerpo. D’Oriol Paulo
2011 Querido Caín. De Jesús Monlleó
2010 No habrá paz para los malvados. D’Enrique Urbizu 2009, Luna caliente. De Vicente Aranda
2007 Todos estamos invitados. De Manuel Gutiérrez Aragón
2006 Siempre tuya. De Manuel Lombardero
2006 Masala. De Salvador Calvo
2005 Animales heridos. De Ventura Pons
2005 La distancia. D’Iñaki Dorronsoro
2005 La dama boba. De Manuel Iborra
2003 Lo mejor que le puede pasar a un cruasan. De Paco Mir
2003 Lobo. De Miguel Courtois
2003 Fuera del cuerpo. De Vicente Peñarrocha
2002 Poniente. De Chus Gutiérrez
2002 La vida mancha. D’Enrique Urbizu
2001 La caja 507. D’Enrique Urbizu
2001 La vida de nadie. D’Eduard Cortés
2000 Anita no pierde el tren. De Ventura Pons 1999, Cascabel. De Daniel Cebrián
1998 Frontera sur. De Gerardo Herrero
1998 Goya en Burdeos. De Carlos Saura
1997 Don Juan Tenorio. De José Luis García Berlanga
1997 La mirada del otro. De Vicente Aranda 1996, Blood of a poet. De Marcos Zurinaga
1996 El coyote. De Mario Camus
1993 Cianuro ¿solo o con leche? De José Miguel Ganga
1993 Una chica entre un millón. D’Álvaro Sáez de Heredia
1991 Salsa rosa. De Manolo Gómez Pereira
1991 El que no corre vuela. De Tito Fernández 1991, Cucarachas. De Toni Mora
1990 Yo soy esa. De Luis Sanz
1989 La luna negra. D’Imanol Uribe
1988 Berlin Blues. De Ricardo Franco
1988 El tesoro. D’Antonio Mercero
1987 Jarrapellejos. D’Antonio Jiménez-Rico 1987, Brumal. De Cristina Andreu

Tornar amunt